Mantenir les instal·lacions del Castor ha costat més de 100 milions d’euros des de finals de 2014, quan la concessionària Escal UGS -societat controlada per ACS- va renunciar al projecte. Les instal·lacions del fallit magatzem de gas submarí s’han convertit des de llavors en un cas paradigmàtic al món i, en contra de la legislació espanyola i de les pràctiques habituals del sector, segueixen hibernades al mig del mar tretze anys després del tancament sense cap utilitat ni plans concrets d’un desmantellament total. Enagás, la companyia a qui el govern espanyol va encarregar el manteniment, ha anunciat que està en disposició de segellar definitivament els pous abans de l’estiu. Hi invertirà més de 70 milions d’euros addicionals.
El milionari manteniment de les instal·lacions ha estat objecte també de controvèrsia i litigis judicials des que l’octubre de 2014 el govern espanyol del PP fes l’intent de tancar la carpeta del projecte Castor acceptant la renúncia de la constructora de Florentino Pérez i indemnitzant-la amb 1.350 milions d’euros. El mateix reial decret que va acordar això per la via d’urgència incloïa també l’encàrrec a Enagás, en la qual el govern espanyol, a través de la SEPI, manté un 5% del seu accionariat atesa la condició de gestor tècnic del sistema gasista de la companyia.
L’anul·lació de part d’aquesta norma per part del Tribunal Constitucional (TC) a finals de 2017, va deixar el cobrament establert via peatges i costos fixos de la factura del gas a l’aire. La companyia havia ingressat 33 milions entre 2014 i 2016, que incloïen les operacions d’hibernació i segellament provisional dels pous, que va haver de retornar -com van haver de fer també els bancs que van finançar el pagament de la indemnització-. Tampoc va acabar percebent les dues anualitats de manteniment corresponents a 2017 i 2018, a raó d’uns 8,73 milions d’euros anuals, segons constava a les ordres ministerials publicades al BOE.
A finals de 2018, Enagás va interposar davant del Tribunal Suprem una reclamació patrimonial contra l’Estat per valor de 50 milions d’euros. Mentrestant, i durant els anys posteriors, fins aquest mateix moment, ha continuar assumint els costos anuals de manteniment de les instal·lacions hibernades per valor d’uns 8,5 milions d’euros anuals, una xifra auditada anualment, segons fonts de la mateixa companyia.
De moment, però, el Suprem continua sense resoldre la reclamació i des de la suspensió del TC el govern espanyol tampoc ha aprovat cap mecanisme legal alternatiu per finançar aquestes actuacions amb recursos públics. Enagás sosté que seguirà prestant aquest servei per una qüestió de “responsabilitat”, a l’espera de poder cobrar els costos auditats.
Així les coses, la factura total acumulada que ha suposat mantenir hibernat i sense cap ús les instal·lacions del projecte Castor al terra i al mig del mar supera ja els 100 milions d’euros des de la renúncia de la concessionària. Ara, a més, s’hi sumaran més de 70 milions d’euros que Enagás preveu invertir en l’operació de segellament definitiu dels pous.
El segellament definitiu, serà, però, el pas previ al futur desmantellament de totes les instal·lacions del Castor al qual es va comprometre també l’actual govern espanyol. De moment, però, i en contra del que preveu la Llei d’Hidrocarburs en vigor -segons la qual totes les instal·lacions que s’abandonen o es queden sense ús han de ser desmantellades immediatament un cop finalitzada la seva vida útil- o les pràctiques habituals del sector petrolier i del gas internacional en aquesta mateixa línia, les plantes marítima i terrestre encara podrien continuar uns quants anys més al mateix lloc. Segons els càlculs elaborats per la mateixa Enagás fa uns anys, la factura del desmuntatge podria situar-se per sobre dels 260 milions d’euros.
