Xarim Aresté (Flix, 1983) publica aquest divendres ‘Ses entranyes’. Són onze cançons gravades a finals de l’any passat amb un grup de sis músics amb els quals hi té una complicitat màxima. “És el disc més humà que podia fer, m’he rodejat de persones estimades i no hem tingut ni opinions ni conclusions”, reconeix Aresté en una entrevista a l’ACN. L’àlbum té referències constants a la natura i ha volgut que el treball no estigués condicionat per la seua ment, sinó que fluís a partir de les sensacions. Per això van anar directament a l’estudi, a buscar les primeres preses i van gravar els temes “en directe i sense assajar”. Tot en un dia i mig.
Aresté té una necessitat irrefrenable de compondre. “Gravo molt. A casa tinc un micro i he fet molts discos. Després en descarto molts”, i queden al calaix per sempre. L’impuls és tan gran fins al punt que, reconeix, és un cert vici: “a vegades deixo de fer coses essencials, com ara menjar o dormir”. “Tinc el costum que quan començo alguna cosa, l’he d’acabar. Si vaig cinc dies a mort, després en necessito tres de descans total”, remarca. Durant aquest procés creatiu, assegura que les bones idees comencen a aparèixer el segon dia. “Si tens interrupcions serà difícil construir alguna cosa. Necessito el meu temps. Si tinc un compromís d’aquí a dues hores, ja no m’hi poso. Hi he d’estar al cent per cent”, indica.
Aquest sistema el deixa exhaust, però també el reconforta. “Per mi l’art és sanador i transformador. No es tracta d’inventar res, sinó de despullar. I quan despulles, trobes la veritat. Arribar a una sensació de veritat interna i íntima és sanador; i això em té enganxat perquè em dona més eines per comprendre’m a mi i al meu entorn”, exposa. Part d’aquesta veritat Aresté la troba en la natura: “m’agraden les metàfores de la natura perquè són matemàtiques. No són relatives, són absolutes. Per això amb la poesia funcionen tan bé, perquè van a missa”, comenta. Una poesia que li va permetre guanyar el Premi Cerverí de lletres per a cançons l’any 2015 per a ‘L’univers li sua’.
‘Ses entranyes’
En aquest context va gestar ‘Ses entranyes’. Va arribar a l’estudi amb més de vint cançons a la motxilla i la intenció d’enregistrar, com a molt, una o dues peces. “Més que un disc, per mi era una sessió”, recorda. Però el pla es va capgirar. “Vaig ensenyar les cançons a la banda, que és molt bona, i ràpidament les van agafar i les vam gravar”, remarca. De la formació amb la qual havia treballat darrerament només hi ha el teclista Ricard Sohn. A partir d’aquí hi ha afegit l’excompany de Very Pomelo, el trompetista Pep Garau, i la seua banda. “La complicitat estava garantida des del primer moment i com que són músics de jazz estan acostumats a escoltar”, reivindica. “Els vaig proposar improvisar sobre cançons que no coneixien. Això ha fet que aquest siga dels discos més jazzístics que he fet”, subratlla. Això es nota especialment a temes com ‘Fresqueta’, ‘Ses entranyes’ o ‘Un boig baixa del tren cridant’.
La base de la gravació van ser el piano, la guitarra acústica, el contrabaix i la bateria. Després hi van afegir arranjaments de trombó i trompeta i un parell de guitarres elèctriques. Finalment, uns dies després de la trobada amb la banda, Aresté va enregistrar en solitari ‘Pa i peix’ i ‘Si m’ho diguessis tot’, tan sols amb veu i guitarra.
Abans d’aquest divendres, a través de les xarxes socials, ja s’han publicat dues cançons: ‘Ple d’amor’, que obre l’àlbum, i ‘Ja no hi ets’. Dues peces que reflecteixen l’esperit del disc i en les quals la formació llueix amb força. Totes dues acompanyades dels respectius videoclips, on la natura, els paisatges de l’entorn de Flix i la figura d’Aresté es fusionen.
Diferents camps
‘Ses entranyes’ ha nascut en un moment en què l’artista s’havia obert a noves disciplines. De fet, els dos darrers anys ha viscut de la pintura, una expressió que l’ha “absorbit” durant la pandèmia. En l’època de la covid també ha escrit dos llibres i això li ha permès deixar la música en un segon terme. “La música sempre ho havia estat tot per a mi i ara hi arribo de manera més lliure, més descarregat i sentint-me més realitzat. Per això crec que aquest disc, que és un salt mortal, l’hem fet molt tranquils”, raona.
La covid també l’ha fet reflexionar sobre la societat en la qual vivim, que considera que està cada vegada “més deshumanitzada”. Alhora critica la quantificació de tot el que ens envolta i que, creu, ens fa perdre la noció d’allò important. “Les necessitats d’un ésser humà, com que no són mesurables, la ciència racional les passa per alt. La bellesa, el plaer o la justícia són primordials. Al final acaben important més les paraules, que allò que diuen realment les paraules, i això ens porta a l’aïllament”, expressa.
Arran de la crisi sanitària també té la sensació que “l’humà cada cop té menys poder sobre si mateix i menys eines per reconèixer la seua humanitat”. “El que tenim davant és una pantalla, no un humà, i això fa que sapiguem reconèixer menys les nostres emocions”, valora.
En aquest conglomerat de sentiments i sensacions imprescindibles, Aresté no hi posa l’èxit, vist des del punt de vista de reconeixement social. “Per mi l’èxit és una cosa interna i només saps si n’has tingut amb el temps”, explica. I afegeix: “l’èxit és poder seguir defensant alguna cosa que he fet fa temps. Escolto música nova d’ara i penso: aquest xaval d’aquí a deu anys aquesta cançó no la podrà cantar”. Així, a nivell musical, creu que l’òptim és “tenir una bossa de cançons que expliquen un moment concret”. Un objectiu difícil d’aconseguir.
Si les cançons de ‘Ses entranyes’ són ben rebudes pel públic ho percebrà sobretot als concerts. De moment n’ha anunciat tres: el 19 de març a l’Hospitalet de Llobregat dins del Barnasants, el 25 de març al Black Music Festival de Girona i el dos d’abril a Sant Carles de la Ràpita. A banda, també té cites lligades al País Valencià, Mallorca i Catalunya Nord. Tots ells amb la banda amb la qual ha enregistrat ‘Ses entranyes’.
Això sí, que toque tot el disc o només algunes cançons en dependrà molt el seu estat vital d’aquell moment. “Des que vam gravar el disc a finals de l’any passat he fet un grapat de cançons noves. Potser d’aquí a quatre mesos d’aquest disc ja no me’n recordaré”, exclama. “M’ha passat algun cop d’haver de presentar un àlbum i tenir la necessitat de tocar una cançó que acabo de fer. I enlloc de tocar el ‘single’ toco aquesta altra que per a mi en aquell moment és tan important. I és clar, a la gent del meu equip de l’oficina això no els hi agrada”, somriu.
